Durant els últims set anys s'han produït més de 570.000 processos judicials
La tempesta perfecta va deixar al seu pas el plor estripat de milers de famílies expulsades dels seus domicilis i un paisatge desolat d'urbanitzacions fantasma, vestides amb voreres sense trànsit i fanals que il·luminen la solitud. La bombolla immobiliària (3,5 milions d'habitatges acabats entre el 2000 i el 2006) va anar acompanyada d'una bombolla hipotecària (6.121.037 de crèdits concedits) i va desencadenar, com si es tractés d'un fenomen meteorològic, una violenta reacció en cadena en forma d'execucions hipotecàries. Durant els últims set anys s'han produït més de 570.000 execucions i n'hi ha 215.000 més esperant el seu torn als jutjats. La ressaca de la bombolla hipotecària encara no ha desaparegut.
Aquest interminable temporal no s'ha comportat amb la mateixa virulència a tot arreu d'Espanya. El geògraf Ricardo Méndez i el seu equip d'experts de l'Institut d'Economia, Geografia i Demografia del CSIC (Consell Superior d'Investigacions Científiques) van estudiar aquest triple fenomen amb les últimes dades disponibles el 2014 per localitzar les zones més afectades. Va haver-hi municipis, com el de Fuengirola (Màlaga), on les execucions hipotecàries es van multiplicar per 13 (1.340%) durant la recessió, o Vera (Almeria), on els processos judicials van augmentar un 1.191%. La principal feina dels jutjats de primera instància es va estendre sobretot per les localitats mediterrànies d'Andalusia i Múrcia, aquelles àrees on es va propagar sense manies la febre urbanitzadora. Altres regions amb forts increments van ser les àrees d'influència de les dues grans capitals (Madrid i Barcelona), els voltants de Saragossa i localitats properes als Pirineus.
Però no tot van ser urbanitzacions en els anys del ciment. Espanya va construir molt amb el combustible del crèdit barat i, a aquesta dinàmica imparable, s'hi van incorporar els immobles empresarials, les naus industrials i logístiques, les oficines i els comerços. La ruïna i el desnonament van arribar també als empresaris. Fa unes setmanes, el propietari d'una petita empresa de Figueruelas (Saragossa) va enviar a la seva dona una última foto, una selfie en què apareixia amb una soga al coll. La intervenció de la dona i de la Guàrdia Civil van impedir que l'home complís l'amenaça de suïcidi: li havia arribat la notificació que desnonaven el local de la seva empresa.
Algunes localitats espanyoles representen amb més fidelitat la varietat de víctimes de la bombolla hipotecària, on s'alternen la ciutat fantasma i el polígon desèrtic. Es tracta de la comarca toledana de La Sagra y el corredor de l'Henares (Guadalajara), a la influència del cinturó de Madrid. I també els afores de Saragossa.
Les autoritats aragoneses van apostar fortament per convertir Saragossa en el gran centre logístic espanyol, a la vista de la seva centralitat amb Madrid, Barcelona, València i el País Basc, on es concentra gran part de la capacitat industrial d'Espanya. Va néixer, llavors, la febre dels polígons a l'Aragó.
“L'any 2000, Saragossa tenia 38,6 milions de metres quadrats de polígons industrials. Ara en té 110 milions, gairebé ha triplicat aquella xifra. El problema és que a Saragossa ara hi ha el mateix nombre d'empreses que el 2001”. Aquestes dades les difon gairebé cada setmana Juan Pedro Márquez, un empresari mitjà. Es dedica al manteniment de motlles per a envasos de vidre i és president de la Federació de Polígons Industrials d'Aragó (FEPEA). Márquez s'ofereix a fer un petit recorregut amb cotxe per la geografia del polígon semibuit. “No cal anar gaire lluny; n'hi ha prou amb donar un volt pels voltants de Saragossa”.
El recorregut de Márquez comença per la Plataforma Logística de Saragossa, coneguda com Plaza. L'anunci que Inditex tenia la intenció d'instal·lar a la ciutat el seu centre de distribució per Europa va despertar la febre del polígon. El Govern d'Aragó va acceptar totes les condicions d'Inditex i va buscar els millors terrenys, entre l'aeroport i la línia de ferrocarril. I al seu al voltant va construir un enorme parc empresarial, dotat també de dos centres comercials i sobre una superfície de gairebé 13 milions de metres quadrats. Es va inaugurar el 2006.
Dos anys abans, per mitjà de la iniciativa privada, s'inaugurava a la mateixa ciutat i sobre 8,5 milions de metres quadrats el polígon López Soriano, dedicat preferentment a empreses de reciclatge. Tots dos s'anunciaven com els millors d'Europa en el seu gènere. La febre va produir un contagi i Aragó suma 354 parcs de grandària molt diferent.
Però aquella explosió logística no es va fer realitat. El parc López Soriano està presidit per una gairebé interminable calçada central de tres carrils en tots dos sentits, dividida per una mitjana adornada amb enormes figures de ferro, que representen un globus terraqüi o un avió d'acer, entre d'altres. Als costats, res o gairebé res, unes quantes empreses escampades per un entorn buit que aprofiten ciclistes i corredors per fer exercici. Del Plaza, no se'n pot dir el contrari, l'ocupació és una mica més alta, però amb prou feines arriba a la meitat del recinte. El Govern d'Aragó va voler completar el projecte amb la creació d'una línia aèria dedicada als vols de càrrega (Plaza Servicios Aéreos), que va tancar per falta d'activitat.
Ara a l'Aragó és tanta l'oferta de naus i terrenys industrials que alguns ajuntaments fan ofertes singulars. Aquest és el cas d'Aguaviva, que ofereix sòl industrial a 0,60 euros el metre quadrat. O el de Calatayud, que ha ofert naus municipals a cost zero. “Què hem aconseguit?”, explica l'alcalde, el popular Juan Manuel Aranda, “que s'hagin instal·lat algunes empreses a cost zero, com una teleoperadora que dóna feina a 200 persones. Nosaltres gairebé hem lliurat naus clau en mà”.
Aragó serveix com a compendi de la ressaca urbanística: Espanya ha creat un desert de ciment.
Font i Foto: elpais.com
