Moderns usurers cobren interessos de fins al 4.000% TAE o estafen amb l'import del capital

Una petició de canvi legislatiu que acabi amb les trampes ja ha recollit 140.000 firmes

Quan Carmen, una àvia de 85 anys desnonada al barri madrileny de Vallecas, va saltar el novembre passat als mitjans de comunicació, molts es van sorprendre. No era un banc qui hi havia darrere del desnonament, sinó un prestamista. La solidaritat del Rayo va resoldre aquella situació, però el pas dels mesos ha demostrat que no es tractava d’un cas aïllat. Una allau d’estafats estan perdent les cases per crèdits d’imports ridículs a mans de moderns usurers que s’aprofiten dels buits legals, el descontrol i la ingenuïtat dels més desesperats.

«Quan al principi de la crisi els bancs van començar a deixar de donar crèdit, van agafar el relleu una miríada de xiringuitos financers que practiquen tot tipus d’abusos», explica Fernando Herrero, el portaveu d’Adicae, una associació de consumidors especialitzada en el sector financer i de serveis, que ha portat a terme un rigorós estudi sobre el que ells anomenen «minipréstecs i préstecs ràpids», la gran majoria anunciats profusament a la televisió i a internet. ¿La seva conclusió? «El 99% són, de primer, usura. Després podríem parlar de publicitat enganyosa, d’informació insuficient o arribar al capítol de les estafes», assenyala Herrero. El TAE pot arribar a ser del 4.000% en els crèdits més petits. Dit d’una altra manera, si a vostè li presten 100 euros, al cap d’un mes n’ha de tornar 138. «Si això l’hi fa un amic, vostè li diu lladre, ¿oi? Doncs això», apunta el portaveu.

Després vénen els interessos de demora, les comissions o els productes associats, com l’assegurança d’impagament, que ha donat peu a diversos tipus d’estafes. Els abusos més petits ni tan sols solen arribar als tribunals perquè l’import no compensa la despesa en advocat i procurador.

LA CASA EN JUEGO

El que sí que està arribant als tribunals cada vegada més són els casos en què hi ha en joc la casa del deutor. Diversos prestamistes estan acusats d’estafa en jutjats d’instrucció de tot Espanya sense que fins ara la gran majoria dels perjudicats hagin obtingut una resposta satisfactòria. Els afectats s’han agrupat en associacions com Stop Estafadors o l’Associació d’Estafats Víctimes Financeres (Adevif). La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) defensa també un grup de 30 perjudicats a la Zona Franca de Barcelona. Ja hi ha hagut dos suïcidis entre els afectats i diversos intents frustrats.

Al punt de mira d’un gran nombre d’afectats hi ha la xarxa del considerat el principal usurer d’Espanya, Antonio Arroyo Arroyo, un exinterventor del Banc d’Espanya que a través de diferents empreses interposades o testaferros ha aconseguit fer-se seves més de 500 vivendes. Detingut tres vegades, mai ha passat de la categoria de presumpte a la de culpable.

Carlón Galán, advocat de l’associació Stop Estafadors, defineix així el seu 'modus operandi': «Amb un feix de mentides i de promeses incomplertes aconsegueixen que la víctima firmi davant notari una hipoteca amb un capital superior al que realment finalment rep, amb un termini de devolució brevíssim, que quan expira acaba amb la subhasta de la casa a un preu absolutament irrisori». D’aquesta manera aconsegueixen el seu únic objectiu: quedar-se la casa de l’infortunat.

¿Quin és el truc perquè el món del crèdit fàcil s’hagi convertit en una autèntica jungla? Així com en els desnonaments hipotecaris els bancs s’han vist frenats per una sentència europea i per la mobilització social, els prestamistes campen sense traves des que la llei del 2009 que regula el crèdit no bancari va prendre la competència de supervisió al Banc d’Espanya i la va adjudicar a les autoritats de Consum de les autonomies sense dotar-les de mitjans ni d’especialització.

«Aquí no parlem del comprador d’un parell de sabates a qui no tornen els diners. Són famílies en un estat d’angoixant necessitat econòmica que posen en joc la seva pròpia casa en operacions inconcebibles que ningú controla», explica Galán.
«No hi ha inspeccions d’ofici, la majoria de registres autonòmics on s’han d’inscriure aquestes empreses no s’han creat i si arriba a imposar-se alguna multa, aquesta és ridícula davant el volum de negoci que generen», rebla Herrero.

Font i Foto: El Periódico