Enguany, se celebra el cinquantè aniversari del II Congrés Jurídic Català que, durant el franquisme, va unir professionals del sector que van anteposar la defesa del dret català al pensament individual
Tres congressistes que hi van participar lamenten que l’esperit que va planar sobre aquella cita no marqui la societat actual
Un total de 500 representants de l’àmbit jurídic van participar, aquest mes fa cinquanta anys, en el II Congrés Jurídic Català, celebrat entre el 19 d’octubre i el 18 de novembre del 1971 a diferents ciutats del país. Aquella experiència, convocada en el tram final del franquisme, tenia com a propòsit tractar temes com ara la Compilació del dret civil especial de Catalunya, l’estatut de la dona catalana, la filiació i la paternitat. També es va parlar de l’ús oficial del català en la vida jurídica i, entre d’altres, es va demanar que es creés el tribunal de cassació. El congrés va reunir advocats, jutges, notaris, procuradors... La jornada final, recorda un dels organitzadors, l’exconseller de Justícia Josep Guàrdia, es va suspendre com a protesta per la detenció de dos congressistes vinculats a l’Assemblea de Catalunya, Josep Andreu Abelló i Josep Solé. El cartell que anunciava el congrés va ser obra de l’artista Joan Miró, que el va donar gràcies a l’amistat que l’unia al notari Raimon Noguera.
El segon congrés va arribar 35 anys després del primer, el del 1936, que la Guerra Civil espanyola va estroncar. Ni tan sols es conserven documents del moment. “A Catalunya, hi ha hagut sempre molta tradició de congressos jurídics; en el segle XIX ja se’n feien”, apunta Guàrdia. Tant ell com dos congressistes més dels que hi van participar, Teresa Perelló i Joan Xiol, recorden que l’ambient que es respirava “era de democràcia, llibertat i catalanisme, amb respecte per la llengua i el dret”. “Hi havia molta gent d’esquerres –hi afegeix Guàrdia–; el PSUC era un partit molt ben organitzat. També gent franquista, és clar. Però no va ser un impediment en l’objectiu comú de desplegar el dret de Catalunya.” El president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, Francesc Tusquets, estudiós del tema, hi afegeix: “Va haver-hi molta harmonia. Els professionals estaven molt cohesionats. L’objectiu de defensar el dret català va unir gent que pensava diferent.”
I la presència de dones? Respon Teresa Perelló, que aleshores s’acabava de llicenciar: “N’érem poques, malgrat que les estudiants hi podien assistir. Hi havia dones a la facultat, però no totes exercien.” Guàrdia ressalta el funcionament democràtic del congrés, en què “tots els vots valien el mateix, fossis estudiant de dret o jutge”.
En aquell congrés, també es va parlar de llengua. Joan Xiol, que hi va participar amb el seu pare, lamenta que la normalització del català en la justícia “sigui un repte pendent encara avui dia”. “Vam ser valents perquè eren temps en què podies acabar al jutjat per exhibir una pancarta en català”, explica Teresa Perelló. El 1971, la dictadura encara era present, però el congrés no va patir cap mena de censura perquè tothom tenia molt clar “fins on es podia arribar per no tenir problemes amb el règim”. Això no obstant, Joan Guàrdia es mostra convençut que van poder “recollir molt bé les demandes de la societat”.
El tercer congrés mai no s’ha arribat a celebrar. Actualment, coincideixen tots quatre, el context polític impediria desenvolupar-lo amb normalitat. I aprofiten per reclamar als partits que copiïn l’esperit d’aquella cita i “situïn l’interès comú per sobre dels interessos dels partits”.
La commemoració de les noces d’or del segon congrés va tenir lloc a principi de setmana, a la sala d’actes del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (Icab). Hi van assistir uns 35 congressistes de la setantena que es van poder localitzar, explica Tusquets, perquè no tothom s’hi pot desplaçar. En la cita del 1971, els congressistes van posar el punt final entonant el Cant de la senyera. Dimarts, la coral de l’Icab va rememorar aquell instant.
Font: elpuntavui.cat
