El tribunal qualifica d'abusives les clàusules per sobre d'aquest percentatge sense un pacte individual

El Suprem sentencia que en crèdits personals el recàrrec no pot superar els dos punts

Els elevats interessos de demora que apliquen les entitats bancàries en els contractes de préstecs sense garantia hipotecària concertats amb consumidors tenen els dies comptats. El ple de la sala civil del Tribunal Suprem ha dictat una sentència en la qual fixa «com a doctrina jurisprudencial» que en aquest tipus de contractes (molt utilitzats per a la compra de cotxes, electrodomèstics i consum en general) «és abusiva la clàusula no negociada que fixa un interès de demora que suposi un increment de més de dos punts percentuals respecte de l'interès remuneratori pactat». Actualment, la majoria de préstecs al consum es fixen amb un interès que oscil·la entre del 7% i el 10% de mitjana, aproximadament, i l'interès de demora en cas de no pagar les quotes supera el tipus del 20% en la seva gran majoria.

La resolució parteix d'un cas concret presentat pel Banco Santander com a prestamista contra un deutor morós al qual se li va exigir el pagament de tot el préstec que havia contractat, amb un interès de l'11,8%, per 16.473 euros, i a més 4.942 euros més per als interessos moratoris pactats al 21,80%. El deutor va recórrer. Al principi va perdre en un jutjat de primera instància, però posteriorment l'Audiència Provincial de Santa Cruz de Tenerife va absoldre al demandat del pagament dels citats 4.942 euros i va declarar nul·la la clàusula que establia l'interès de demora. El banc va recórrer llavors davant el Tribunal Suprem i ara aquest ha ratificat el criteri de l'Audiència.

FIXA DOCTRINA / Malgrat tot, la importància d'aquesta sentència és que la sala del Suprem no es limita a dictaminar sobre un cas concret, sinó que estableix de manera clara la seva jurisprudència per a situacions similars en dos punts molt clars: discerneix si es tracta de clàusules abusives, d'acord amb la normativa de protecció dels consumidors, primer; i, en segon lloc, determina si s'indemnitza proporcionalment el creditor amb el tipus d'interès fixat, o, al contrari, s'ha establert un interès «desproporcionat».

Les conclusions del tribunal són que efectivament es tracta de clàusules abusives, i per tant les anul·la en la seva totalitat i eximeix el deutor del pagament de la quantitat relacionada amb aquesta demora; també diuen els jutges que l'interès aplicat no té cap proporcionalitat amb el que es pagava pel crèdit.

La sala destaca que l'objectiu de la sentència és «evitar l'existència de criteris dispars entre els òrgans judicials que puguin comportar una elevada dosi d'inseguretat jurídica», i per això «entén necessari descendir a la fixació d'una norma més precisa» que la legislació actual. I això, justifiquen els magistrats, perquè a Espanya, a diferència d'altres països de la Unió Europea, «no existeix una limitació legal als interessos de demora establerts en els préstecs personals concertats amb consumidors».

El ponent analitza els diferents tipus d'interès de demora que es fixen en altres tipus de préstecs en els quals la clàusula no forma part del contracte que ofereix l'entitat en massa (com succeeix en el sector bancari), sinó que es fixen en acords personalitzats i debatuts entre les dues parts o en el que està establert en altres normes, com el Codi Civil, la llei de contractes de crèdit al consum, la llei hipotecària o fins i tot la llei de contracte d'assegurança, entre altres.

La conclusió de la sala és que perquè no es perjudiqui desproporcionadament el consumidor, i, a la vegada, sigui prou dissuasiu i serveixi per indemnitzar el creditor, «l'increment de dos punts percentuals» previst en la llei d'enjudiciament civil és «el criteri legal més idoni» per a l'interès de demora en els préstecs personals.

Però a més a més, el Suprem va més enllà i considera que seria «abusiu un interès de demora que suposés un increment de més de dos punts percentuals respecte de l'interès remuneratori pactat en un préstec personal». Aquesta referència té les seves conseqüències perquè si es considera abusiva queda anul·lada, «d'una manera completa, i no simplement reduïda a magnituds que n'excloguin l'abusivitat». En el cas del Banco Santander, que va aplicar una addició de 10 punts fins a arribar al 21,8%, la sentència farà que l'entitat deixi de percebre la totalitat dels citats 4.942 euros.

El Suprem recalca que els tribunals hauran d'actuar «d'ofici» si aprecien clàusules abusives, sense esperar que ho hagi de denunciar el consumidor.

Font i Foto: El Periódico