La prescripció dels abusos de menors, a debat

09/02/2016
Les víctimes reclamen que es puguin perseguir sempre i els juristes defensen la seva caducitat

 

 

La legislació vigent, segons els juristes consultats, estableix que els abusos sexuals (tocaments o masturbació) a menors prescriuen (no es poden perseguir penalment) entre 5 i 10 anys a partir de la majoria d’edat de la víctima i depenent de la data en què es van produir els fets. Les agressions sexuals (penetració o fel·lació) prescriuen entre els 10 i 15 anys a partir que la víctima compleix 18 anys. En els supòsits de professors pederastes, en què concorre a més una relació de superioritat, la condemna oscil·la entre 10 i 12 anys de presó. Però si el delicte ha prescrit només es pot presentar la denúncia civil contra el col·legi.


  Les víctimes consideren que els delictes sexuals contra menors no haurien de prescriure mai. Una víctima dels suposats abusos al col·legi dels Maristes assegura que l’Administració hauria d’adonar-se que no té sentit que «prescriguin tan aviat», ja que cada persona necessita un període de temps (sovint anys) per prendre consciència i assimilar una situació tan traumàtica i prendre la decisió de denunciar.


  Alexandra Membrive, presidenta de l’Associació del Món ASI, opina que aquests delictes no haurien de prescriure perquè «és una manipulació d’un menor, que és un ésser indefens». «En moltes ocasions, la víctima no vol recordar perquè el que intenta és sobreviure i tancar les seves ferides. I no és conscient del que li ha passat fins que és adult», explica. A més, la víctima ha de tenir la valentia necessària per denunciar-ho. Actualment, només els genocidis, crims contra la humanitat i assassinats terroristes no prescriuen.

 

CONTROVÈRSIA JURÍDICA / En contra del que pretenen les víctimes, quatre dels cinc juristes consultats per EL PERIÓDICO assenyalen que els terminis de prescripció actuals són correctes. Només l’advocada Sonia Reina reclama que es prolongui el termini. «En situacions d’abusos o agressions a menors, s’hauria de tenir en compte que els nens no verbalitzen els fets de forma espontània, ni tan sols quan arriben a la majoria d’edat. I que les seqüeles psicològiques que generen impossibiliten mesurar en un temps determinat el seu descobriment. La política penal ha d’anar dirigida a la protecció dels més febles i ningú ho és més que els menors, ja que s’exercita sobre ells una posició de superioritat. Tenint en compte la repercussió d’aquestes conductes, haurien de ser delictes amb una prescripció, com a mínim, assimilada a la de l’assassinat, que és de 20 anys», argumenta la lletrada.      


  El fiscal Diego Vallafañe, de la Unió Progressista de Fiscals (UPF), sosté, no obstant, que ampliar el termini «col·lisiona amb el principi de seguretat jurídica i el principi de constitucionalitat de reinserció i rehabilitació social de les penes». Al seu entendre i «malgrat la possible preocupació de les víctimes i els seus familiars per una eventual prescripció de fets com aquests, seria qüestionable constitucionalment un sistema jurídic penal que consagrés la imprescriptibilitat absoluta dels delictes».

 

RENÚNCIA DE L’ESTAT / El penalista Jorge Navarro recorda que la prescripció «suposa una renúncia de l’Estat al dret a castigar pel transcurs del temps, basat en principis i valors constitucionals, ja que s’ha d’atendre a la funció de la pena i al dret que no es dilati indefinidament la situació que suposa la possible coerció de l’Estat amb l’amenaça d’una sanció penal». Per aquest jurista, «és raonable que existeixi la prescripció com marca la legislació actual en aquest cas de conductes, excepte en aquells delictes que per la seva enorme gravetat afecten una col·lectivitat, com el genocidi».  

 

  Una opinió similar té l’advocat Emilio Zegrí. «Els delictes d’abusos de menors són especialment repugnants. Dit això, el ciutadà acusat ha d’estar emparat per les mateixes garanties que qualsevol altre. Una d’aquestes és la possibilitat de proposar proves en la seva defensa. La prescripció no es basa en una impunitat gratuïta, sinó en la dificultat de practicar proves exculpatòries per l’excessiu pas del temps. Per això, hi estic a favor».


  L’advocat Daniel Salvador incideix en el fet que «no és bo ampliar els terminis de prescripció per raons de seguretat jurídica» i perquè comença a comptar a partir de la majoria d’edat de la víctima, de manera que «es disposa d’un temps més que prudencial». «En teoria jurídica hem de considerar que l’Estat no pot perseguir perpètuament els ciutadans», al·lega. Destaca un precepte que estableix que la prescripció s’interromprà quan el procés es dirigeixi contra el culpable. «Existeixen mecanismes més que suficients per considerar correctes els terminis de prescripció».

 

 

Font i Foto: elperiodico.cat