La desigualtat social augmenta a Espanya malgrat el creixement

16/01/2017
Oxfam alerta que el conjunt dels ciutadans viuen pitjor que fa 12 anys
La proporció de treballadors pobres és la tercera més elevada de la UE

 

Espanya creix a un ritme elevat, per sobre del 3%. Però la desigualtat social, lluny de millorar, empitjora. De fet, des que va esclatar la crisi el 2007 s’ha consolidat com el segon país de la Unió Europea (UE), per darrere de Xipre, on més s’ha disparat la divergència de rendes, 20 vegades més que la mitjana europea, segons adverteix Oxfam Intermón en el seu informe anual Una economia per al 99%, que es presenta avui dilluns, dies abans del Fòrum Econòmic Mundial, a la ciutat suïssa de Davos, on les elits analitzen els reptes mundials.

 

El informe de Oxfam sobre la desigualdad en España


  Un dels impactes de la crisi és que, de mitjana, «el conjunt de la ciutadania espanyola viu avui pitjor que fa 12 anys», tot i que no la minoria més rica. S’ha de retrocedir fins al 2004 per trobar un nivell de riquesa per càpita en termes de paritat de poder de compra similars als actuals, destaca aquesta oenagé.


  La precarietat laboral i la devaluació salarial promoguda per la reforma laboral que va aprovar un PP en majoria absoluta amb el suport de l’antiga CiU va elevar la proporció de treballadors pobres (els que, fins i tot amb feina, no arriben a uns ingressos suficients per cobrir les seves necessitats bàsiques) fins al 13,2%, el tercer nivell més alt de la UE, després de Romania (18,6%) i Grècia (13,4%).

 

   I, a més, aquesta rebaixa d’ingressos s’ha acarnissat en la part més feble. La renda mitjana a Espanya va caure el 9% entre el 2007 i el 2014, «però la caiguda de la renda del 10% més pobra de la població va ser més del doble: el 21%».

 

ÍNDEX GINI

 

A conseqüència d’això, en dos anys de recuperació (2014 i 2015), «i encara que s’ha corregit mínimament en l’últim exercici, en aquests dos anys de creixement econòmic, la desigualtat a Espanya ha augmentat en 0,9 punts». Això es refereix a l’índex Gini, que mesura la desigualtat (com més a prop de l’u i lluny del zero més desigualtat).

 


  A Espanya, aquest indicador va augmentar el 15,5% entre el 2007 i el 2015, enfront d’una mitjana europea del 0,8%. Amb creixements del PIB similars, Eslovàquia o Hongria han reduït més la desigualtat. I fins i tot Grècia, com ja s’advertia en l’informe de l’any passat.

 

SALARIS I BENEFICIS

 

Una de les conseqüències de la crisi i de les polítiques econòmiques practicades és que «la contribució dels més rics a la renda nacional ha crescut mentre que ha disminuït la de les capes més pobres», afirma Íñigo Macías, coordinador d’investigació d’Oxfam Intermón. Els salaris han perdut pes enfront dels beneficis empresarials. I per al 2016, del qual encara no hi ha dades oficials, s’estima que la contribució dels beneficis a la renda nacional augmentarà i superarà el valor de la del 2008, mentre que els salaris «seguiran estant sis punts per sota dels del 2008».


  Des del 2007, Espanya mostra «un creixent procés de concentració de la renda» entre el 10% més ric, «molt lluny de l’estable evolució dels 27 països de la UE. De fet, amb l’excepció del 2013 i el 2015, la concentració de la renda a Espanya no ha parat d’augmentar».


  Una altra mostra d’aquesta evolució és que el 2007, el 10% més ric disfrutava a Espanya d’una renda 10 vegades superior a la del 10% més pobre. El 2015, aquesta diferència era de 15 vegades. I una altra manera d’il·lustrar-ho: les persones pertanyents al decil amb més renda acumulaven prop d’una quarta part de la renda nacional (24,8%), gairebé el mateix que el 50% més pobre (26,3%). Per la seva banda, el 10% més pobre s’ha de conformar amb tot just «un alarmant 1,7%».

 

DINÀMIQUES

 

En opinió de l’oenagé, a Espanya dues dinàmiques es retroalimenten per fomentar la desigualtat. Una és que tant durant la crisi com en creixement es fan prevaldre els beneficis i les rendes del capital, enfront dels salaris i l’ocupació, que a més són els que més han patit. L’altra és un model tributari «basat en figures impositives essencialment regressives i gairebé obviant les rendes del capital».

 


  Amb dades del 2016, el 84% de la contribució fiscal recau en les famílies, enfront d’un 13% del sector empresarial. La crisi i els dos anys de recuperació no han fet més que empitjorar les coses, ja que el 2007, el repartiment era del 75% per a les primeres i el 22% per als segons.

 


  La conclusió és que el sistema fiscal espanyol recapta «malament» perquè no prima la progressivitat; i «poc», perquè se situa 6,3 punts per sota de la mitjana europea. I menors ingressos públics comporten menor inversió en serveis públics dirigits a les capes més febles.

 

 

Font i Foto: elperiodico.cat