Història d’una sentència

25/06/2019

Les tesis de la fiscal, clau per a la decisió de ‘La Manada’

 

Passaven uns minuts de les 12.30 h del migdia quan els lletrats que havien pres part en la vista del recurs de cassació sobre el cas de La Manadas’acomiadaven a la sala de togues del Suprem. “Sé que no guanyaré”, va dir Agustín Martínez, el defensor dels cinc acusats. “Vols dir que no els absoldran i es mantindrà la sentència dictada a ­Navarra?”, va preguntar un dels presents. “Ni una cosa ni l’altra. Si es mantingués aquella decisió, ja seria guanyar. Els condemnaran, i crec que aquesta vegada no serà per abusos”.

El vaticini del defensor es va complir al peu de la lletra. Al cap de dues hores, va rebre una trucada en què se’l va informar que el Suprem avançava la decisió judicial i que els seus defensats havien estat condemnats per violació a 15 anys de presó, sis més que els de la pena imposada a Navarra. En paral·lel, va saber que ja estaven sent detinguts a Sevilla.

 

La sentència l’ha dictat òbviament el Suprem, però cal subratllar que les tesis que han prosperat són les de les acusacions, singularment les de la Fiscalia de l’ Alt Tribunal. La fiscal que va portar l’assumpte des del plantejament del recurs de cassació va ser Isabel Rodríguez Mateo, lleonesa, que va accedir a la carrera després de passar per l’exercici de l’advocacia al País Basc.

Des que el cas de La Manada li va arribar a la taula, per tanda de ­repartiment entre els fiscals del Suprem, no va tenir dubtes. “No és un cas d’abusos, és una agressió, una violació”. Hi va haver ple acord amb la fiscal que havia portat el cas a Navarra, Elena Sarasate, que havia anunciat la impugnació en aquells termes. I també n’hi va haver amb la fiscal en cap del grup que va assumir la cassació, Pilar Fernández Valverde. En aquella secció de la Fiscalia del Suprem es va plantejar l’estratègia que s’havia de seguir, i no hi va haver dissen­sions. Calia defensar la tesi de la
violació, perquè tots veien molt clar que hi havia hagut una forta intimidació a la víctima. La noia, de 18 anys acabats de fer, havia estat introduïda en un portal per cinc homes joves de forta complexió i d’edats compreses entre els 26 i els 28 anys.

Allà, en un recinte de tot just tres metres quadrats, es van consumar els fets, que, segons la nota d’ avançament de la decisió del Suprem, van consistir a sotmetre la ­jove a “actes contra la llibertat”, en aquest cas contra la llibertat sexual, que van ser els d’“almenys deu agressions se­xuals, amb penetracions bucals, vaginals i anals”.

A la Fiscalia, a part de la satisfacció derivada que haguessin prosperat les seves tesis, també hi va haver una reacció de malestar contingut. No es va voler entrar en polèmica amb el Suprem, però es va analitzar amb contrarietat la menció que els fets s’haguessin pogut qualificar com a constitutius de deu delictes de violació –de manera que la condemna hauria pujat a 20 anys– i no com un sol delicte continuat del mateix tipus, si alguna de les acusacions ho hagués plantejat. El motiu del malestar derivava del fet que, segons la Fiscalia del Suprem, la jurisprudència de l’ Alt Tribunal s’ha inclinat amb claredat a no apreciar una pluralitat de delictes en supòsits equipa­rables. I en aquest sentit se cita, entre d’altres, una sentència del 2005 en què el fiscal va sostenir la tesi de l’existència de diversos delictes i la Sala Penal va considerar, en canvi, que el fet constituïa un delicte continuat. La qüestió és tècnica, però òbviament ningú no vol que quedi la idea que no ha fet bé la seva feina.

La fiscal de Navarra no va plantejar la pluralitat de delictes en consideració a aquesta jurisprudència, i, després de no haver-ho fet en aquella fase del procés, la Fiscalia del Suprem no podia sostenir cap altra tesi. La llei no permet anar en el recurs de cassació en contra de la posició sostinguda prèviament si el canvi opera en perjudici de l’acusat. Per tant, la fiscal del cas al Suprem estava a la pràctica lligada de peus i mans. Algun company de la Fiscalia li va suggerir: “ Isabel, digue-ho, no t’ho callis. Digues a la vista que, si no planteges l’existència de deu delictes, és per aquestes raons, que la gent ho sàpiga”. Però Isabel Rodríguez no li va fer cas. Per què? Per dos motius.

Primer, no volia entrar en polèmiques amb el Suprem pel fet que la seva jurisprudència no sigui unívoca i clara en aquest terreny. I segon, perquè la seva prioritat era que els cinc components de la Sala Penal en aquest cas –tres homes i dues dones– tinguessin molt clar l’essencial: que on altres magistrats havien vist un abús sexual hi havia, en realitat, un delicte de violació. I això perquè la víctima en cap moment no va accedir per la seva pròpia voluntat a mantenir relacions íntimes amb els seus agressors, sinó que aquests últims la van violar repetides vegades –fins a deu– per la intimidació que van exercir sobre ella, en un recinte diminut, amb un sol accés i on qualsevol intent de resistència hauria resultat inútil, a part del risc més gran que hauria suposat per a ella.

El Suprem, de fet, ja ho tenia clar. Els recursos de la defensa i les acusacions es van plantejar al febrer. Els magistrats tenien molt estudiat el cas. Tot el que es va dir a la vista ja era als informes de les parts. Això explica la rapidesa de la deliberació. El president del tribunal, Andrés Martínez Arrieta, va prendre la precaució d’avisar el president del TSJ de Navarra perquè s’adoptessin les mesures necessàries davant la proximitat de la resolució. Per això les detencions es van poder fer amb tanta rapidesa i eficàcia. El text de la sentència es farà públic els propers dies. La defensa ha anunciat un recurs d’empara. A la Fiscalia es pensa que no té probabilitats de prosperar. L’al·legat en la vista de la cassació va ser vulneració del dret a la presumpció d’innocència. Però els fiscals asseguren que res no ha limitat les possibilitats de defensa dels acusats.


Font i Foto: La Vanguardia