El dret a l’habitatge: recuperant el temps perdut

16/08/2016

Anem amb dècades de retard en relació als estàndards europeus, quant a legislació i parc de lloguer públic

 

Fa tres mesos el Tribunal Constitucional va retallar articles clau de la llei 24/2015 contra l'emergència d'habitatges i la pobresa energètica; és a dir va retallar drets i llibertats. En la cimera del 29 de juliol, celebrada al Palau de la Generalitat, s'ha consensuat l'avantprojecte de llei que afronta problemes similars amb tècniques jurídiques més difícils d'impugnar.

No oblidem que la Llei Òmnibus del govern d'Artur Mas va retallar la Llei del Dret a l'Habitatge de Catalunya del 2007, en conceptes com l'expropiació de l'ús dels habitatges buits, que avui es recupera.

L'actual situació d'emergència, amb la nefasta herència de la bombolla immobiliària i els abusos de les hipoteques, evidencia les dècades de retard que acumulem en relació als estàndards europeus, quant a legislació i a parc de lloguer públic.

Una emergència que es va ampliant i que és difícil de resoldre des dels municipis que la sofreixen. La històrica falta de voluntat política ha fet que heretem un parc d'habitatge protegit minso per afrontar les moltes cares del problema: dificultats per pagar el lloguer en un moment de salaris baixos, unitats de convivència que han perdut habitatge i estalvis; infrahabitatges, assentaments i persones sense sostre; famílies que pateixen pobresa energètica i ocupacions precàries que utilitzen instal·lacions amb risc.

Al retard hi ha contribuït la falta de previsió i d'exigència per mantenir la qualificació pública de l'habitatge. L'anterior mandat a Barcelona va ser tan a curt termini que va reduir la producció d'habitatge públic nou al mínim, quan la millor manera d'intervenir és posseint pisos públics: habitatge de lloguer assequible, per sota del preu de mercat, i habitatge de lloguer social, amb ajudes explícites. A Barcelona disposem de 6.500 habitatges públics que, units als del tercer sector, en sumen 10.500, la qual cosa representa només l'1,5% de tot el parc. En les últimes dècades s'han anat venent la majoria dels habitatges de promoció pública, uns 25.000. El Pla per al Dret a l'Habitatge de Barcelona (2016-2026) proposa doblar la quantitat d'habitatge assequible per intentar apropar-nos als estàndards europeus.

Un repte al qual s'hi suma la incorporació d'habitatges buits, de grans i petits propietaris; pactant amb alguns cessions i compres, i si no, amb sancions; amb els altres, sumant-los a la borsa de lloguer públic; la penalització de la competència deslleial dels apartaments turístics il·legals; i el control dels preus del lloguer, tal com fan ciutats europees i nord-americanes, posant límits als increments i penalitzant els preus abusius.

L'avantprojecte de llei és un pas necessari però encara insuficient: ha de regular l'increment dels lloguers, ampliar el seu àmbit d'intervenció, ser més versàtil per a situacions diverses i tenir major dotació econòmica. I en un futur proper s'han d'actualitzar els drets i deures de propietaris i inquilins, dignificant el mercat de lloguer.