“Un jutge ha de ser humil i saber escoltar”

26/11/2018

L’art de negociar

Va ser director de l’ Escola Judicial Espanyola , director de Dret Privat del Govern de Catalunya i jutge als tribunals de Barcelona. Durant 25 anys va impartir l’assignatura de Resolució Alternativa de Conflictes a la Universitat Pompeu Fabra. Defensa que ara més que mai som testimonis de l’excessiva judicialització de la vida social i política, una via, assegura, que agreuja els conflictes. Acaba de publicar Justicia sin jueces, métodos alternativos a la justicia tradicional (Ariel), que dedica als seus companys: “Que en condicions molt precàries assumeixen una càrrega de treball impròpia per l’absència de cultura negociadora i estan impulsant la mediació per millorar el sistema de justícia”.

A un jutge se li té por, fins i tot se l’odia, però no se l’estima mai.

Aquesta és la gran paradoxa, que la justícia que està feta per protegir el ciutadà és percebuda de vegades com l’enemic.

Avui és molt aleatori anar als tribunals.

No és culpa dels jutges, la llei condiciona la nostra feina, i si és injusta o l’organització és obsoleta, tot el sistema cau.

Tres dècades com a jutge...

Suposo que em jubilaré sense veure aquell ideal de modernització de la justícia que tots els ciutadans desitgem.

Els polítics no estan per la feina?

Els polítics ja no dialoguen, es dediquen als monòlegs, i així és molt difícil el consens per aconseguir el bé comú. Hem tornat al concepte de bo i dolent, sense matisos.

Pur maniqueisme.

Els partits volen que es giri la truita, allò de quan vinguin els nostres manarem i farem coses, i mentrestant fastiguejarem els que estan governant fins que caiguin. Trobo a faltar aquells primers anys de la transició.

El diàleg.

Sí, quan l’alcalde del meu poble va posar al capdavant d’una regidoria important un membre d’un altre partit pels seus grans coneixements tècnics, això ara és impensable.

Ara treuen i posen jutges.

La independència no es garanteix si l’accés als càrrecs de més responsabilitat no és per mèrits, formació i experiència, i es premia l’afinitat amb els partits polítics que intenten controlar els membres del CGPJ.

Això ho complica tot.

Avui la política al nostre país està molt judicialitzada, com l’economia. I hi ha un gran descontentament en la carrera judicial. Abans accedir a la judicatura era un timbre de prestigi i compromís social, i ara els ciutadans ens infravaloren, consideren que no som de confiança.

I?

La justícia és molt més que l’aparell judicial burocratitzat. La justícia rau en el poble, però el poder executiu intenta monopolitzar-la. Hi ha fórmules de participació de la ciutadania en la gestió de la justícia que figuren en el dret anglosaxó. Són els mitjans alternatius, la negociació en positiu.

25 anys com a professor. Què és l’essencial que haurien d’aprendre els jutges futurs?

El respecte profund a la persona que va al tribunal. Hi és en la filosofia oriental: a l’entrada de la facultat de lleis de Hanoi hi ha un gran cartell que diu que, abans de començar a estudiar la llei, cal aprendre a respectar els altres.

I això com es fa?

Escoltant. S’ha invertit molt en edificis, però poc en l’edifici interior. Em va donar una lliçó el director de l’escola judicial d’ Hondures que no oblido: assenyalava la humilitat com a principal qualitat d’un jutge, i això al nostre país és mirat amb menyspreu.

Potser comença a canviar...

En la nostra cultura es considera que un jutge és algú superior que s’ha d’imposar. Jo he vist un jutge cridar-li a un ciutadà que estava nerviós i balbucejava: “Guardi respecte!”, i el senyor es va posar de genolls.

Caldria afegir l’assignatura d’empatia?

Efectivament, i s’ha de reformar l’accés a la carrera judicial en què la prova reina és la memorística: s’exigeix que sàpigues recitar amb molta rapidesa un catecisme de fórmules legals. No hi ha proves d’argumentació.

Ja ho entenc.

Per entrar a la judicatura no es valora conèixer els filòsofs ni la reflexió sobre l’ètica, per això és important introduir que els opositors tinguin una sòlida experiència de vida.

En quin sentit?

Una de les raons per les quals vaig dimitir com a director de l’escola judicial és que no van acceptar que s’exigís als aspirants cursar un màster per aprendre a portar plets com a advocat, un aprenentatge de l’experiència.

...

La reforma del pla d’estudis que vaig propiciar va incloure una setmana als serveis socials, acompanyant els treballadors en el servei d’atenció a la dona maltractada, emigrants, a la policia nocturna, perquè veiessin que el món era una alguna cosa més que els textos legals.

Sembla una bona idea.

Aquella activitat es va suprimir. Cal pensar quin model de jutge necessita una societat del segle XXI. No es va fer durant la transició. Jo, per exemple, crec que la toga ha de quedar per al record, imagini’s l’ensurt dels nens quan se’ls ha d’explorar judicialment.

Ara proposa una justícia sense jutges.

Cal reservar l’administració de justícia estatal a l’imprescindible per a la convivència i instal·lar en la societat civil mecanismes de solució de conflictes com la negociació, la mediació, la conciliació o l’arbitratge. Jutjats de pau als barris com ja hi ha a França, Portugal o Itàlia.

Anem pel camí contrari.

Sí. Cal una regeneració i ha de venir de les lleis i el consens polític. A veure si després del que està passant, reaccionen de cara a les pròximes cites electorals.

Què ha après de l’ésser humà?

Que és bo per naturalesa, el que passa és que els necis i malvats s’aprofiten de la bondat de la gent. Necessitem que la societat civil s’enforteixi per fer front a les agressions d’aquella minoria que ens acaba dominant.

 

Font i Foto: La Vanguardia